La Visita Malvinguda

Anunci

Aquesta història és verídica. Em va passar aquesta mateixa setmana. L’escric ara que encara la tinc tan clara. Li he fet alguns canvis, p.e. el nom del visitant. [Perdoneu-me,.tots els Stefan per fer servir el vostre nom per a aquest personatge, però, per l’altra banda – a qualsevol altr= lector=: si te trobes algun dia amb un que es diu Stefan, podràs estar segur= que no és pas el tipàs d’aquest relat. (No t’en fiïs del tot de cap altre...)] Tampoc he volgut explicar les meves experiències passades amb en “Stefan” perquè llavors hi havia altres testimonis que així podrien identificar el del relat d’ara, i no vull córrer el risc d’un plet per libel. Per la mateixa raó, no preciso de quin país procedeix, però a mi em sembla interessant confirmar que sí que és d’un país del nord, perquè la/el lector= tingui clar que aquest llimac hauria de conèixer bé els conceptes següents, i apreciar el seu significat: l’hivern, la neu, aliments per a passar l’hivern, la llenya.

Així, “Stefan”, si estàs llegint aquestes ratlles, que sàpigues que he cobert la teva traça prou bé. Ningú no et va veure arribar a ca meva, ningú no et va veure sortir-ne. Ningú no ens va veure junts en cap moment. Així que si em portis a judici per malfamació, seràs tu que t’hi estaràs auto-identificant. [I si aquest relat em fa famós i un èxit com a escriptor (he he he), i vols cobrar una part dels drets d’autor – o proclamar que sóc un èxit gràcies a tu (com és el teu estil) – també t’hi estaràs auto-identificant.]

Vull afegir que la conversa final entre nosaltres, a l’internet del poble, no va ser tan extens com la que pressento en aquest relat. És que jo estava nerviós, no em vaig recordar del tot el que m’havia preparat al cap per a dir-li. I potser hi he afegit algun detall que se m’ha ocorregut després. Però l’essència sí que la vaig dir-li, que algú em perdoni...

* * *

El dilluns vaig passar tot el dia al poble. Havia sortit de ca meva a 2/4 de 8 per a arribar al poble a les 9, l’hora que obren l’ajuntament, on puc agafar la clau de la sala d’ordenadors. [Per a abreuejar, diem d’aquesta sala senzillament: “l’internet”.] I és que les màquines reaccionen tan lent – i jo sóc tan lent teclejant – que necessito tot el temps disponible per a poder fer-hi quatre coses. No em valdria la pena caminar els 8km muntanya avall cap al poble i els 8 de tornada (cap amunt) per a tan sols dues hores i mitja a l’internet. Ja que no tinc ni tele ni ràdio a casa, és la meva connexió amb el món exterior. I malgrat la meva decisió de viure a la muntanya, “aïllant-me del món”, sí que m’interessa el que passa “a fora”, especialment a la gent que estimo.

Bé, com moltes altres vegades, aquest dilluns tampoc no havia acabat el que volia fer quan van arribar les 2 de migdia i calia tornar la clau a l’ajuntament. Solc aprofitar les dues hores fins que tornen a obrir l’ajuntament amb passar a Correus, fer una compra, fer alguna trucada per telèfon, dinar quatre coses crues de la compra, i fer un tomb.

Les tres hores de la “sessió de tarda” van passar, van arribar les 7, i encara faltaven correus electrònics per a escriure. Estava rumiant la possibilitat, mentre tornava a casa, de tornar a baixar d’ençà dos dies. De fet, en aquests dies que fa tant fred i no puc seguir amb les obres en casa, ¿què hi perdo amb passar un altre dia al poble? El goig de seure gairebé tot el dia davant l’estufa, gastant llenya, menjant cosetes com a manera de distraure’m? Algun passeig per la neu? Sí que hi aprofito llegint: últimament he acabat dos llibres que feia mesos – o anys – que tenia mig-llegits, i n’estic avançant en un tercer que també vaig començar fa anys. [Llegeixo molt: és que aquests tres llibres són “de lectura difícil”, que sempre havia deixat a un costat buscant alguna cosa més lleugera...] El passeig per la neu el tindria igualment – i encara més – si tornés al poble, i la veritat és que des de fa alguns mesos, quan vaig “canviar el xip”, he deixat de veure la caminada de 8km com a tan sols una tasca necessària per a arribar al poble, a l’autobús cap a la ciutat, a l’internet... i en gaudeixo de debò.

De camí a casa, vaig fer dues visites a veïn=s – en un cas, per a portar-li un litre de vi i uns quilos de fruita que m’havia encarregat del poble. Havia oblidat l’escarola, ho sento... Així vaig arribar a ca meva a les 10 passades de la nit. I vaig trobar-me amb la porta trencada. No gran cosa: algú n’havia arrencat la dolla*** que aguantava un costat del cadenat, fent una trencada/esquerda a un racó de la porta d’uns quants centímetres. Però és que jo sóc un amant de la fusta: la fusta, de fet, m’és quasi sagrada, considero (per exemple) quasi una blasfèmia cobrir-ne la veta meravellosa, miraculosa, amb pintura... I aquesta porta l’havia portada de la ciutat, n’havia tret una pintura lletgíssima d’una cara i ¡una capa de cal! de l’altra, l’havia tractada amb oli de llinaça i aiguarràs, li havia tallat i instal·lat quatre fulls de vidre, i l’havia instal·lada com a porta principal de ca meva.

També, és clar, el fet de la porta trencada significava que algú havia entrat sense permís a ca meva... Ja havia tingut tracte dos cops a l’any passat amb lladres. I si encara hi fos, algú, dins la casa? Si jo estava a punt de descobrir-lo amb les mans a la massa, ¿què estaria dispost a fer-me per a poder fer la seva fugida?

Amb cautela vaig obrir la porta. Em va semblar sentir un soroll de la planta de dalt. No vaig pensar armar-me amb un soc de llenya. Com a un estúpid, només amb la llanterna a la mà i (més a més) amb la motxilla a l’esquena com a un possible destorb als meus moviments, vaig pujar l’escala tan sigil·losament com possible i – més ràpid – vaig obrir la cortina de l’entrada a la sala d’estar. Una pudor de peus-que-porten-uns-dies-sense-treure’n-els-calçats em va saludar (en veu ben alta). També la visió d’algú dins un sac de dormir a terra al costat de l’entrada. Una cara que no reconeixia va girar cap a mi.

“¿Quién eres?” vaig preguntar. [Al meu racó de l’estat espanyol, més aviat hi estàs perdent el temps si comences amb català.]

“¿Uaaa?”

“¿Quién eres?”

“Soy un amigo de Jimmy.” [El ‘Jimmy’ pronunciat amb la jota castellana. Cap amic meu no pronuncia el meu nom així. Els castellanoparlants el pronuncien ‘Yimmi’. Però, per a algú que hagués llegit el meu nom en algun lloc i volia fingir ser amic meu...]

“¿Qué amigo de ‘Jimmy’?” [pronunciat a la seva manera.]

“Esteve.” [Esteve?! A la catalana ara? Doncs, l’únic Esteve (a la catalana) que em diria amic i que se’m va ocórrer en aquell moment és un de 21 anys que no he vist des que en tenia 8. I no sabria pas com arribar a ca meva...]

“Esteve? Esteve?” Ja havia entrat de tot dins la sala. Si no tingués cap arma de foc, difícilment podria atacar-me des d’un sac de dormir. Mirant-lo més atentament (Però què collons passa aquí?!) amb la llum imprecisa de la llanterna, hi vaig caure:

“Stefan!”

“Sí, sí, Stefan... Ets tu, Jimmy? No et veig a contrallum.” [Des d’aquí les nostres converses eren en un altre idioma, el qual tradueixo a català.] “Apa, què bé que hagis vingut! Començava a creure que hauria de passar el temps aquí solet...”

Com que jo tenia gana, li vaig preguntar: “Has sopat?”

“Sí, sí, he encès l’estufa i he cuinat. Si vols sopar, en queda sobre l’estufa. Apa, que bé, que bé! He vist traces a la neu entorn a la porta, així que sabia que algú hi havia estat fa poc... Escolta, si penses quedar-te despert una estona, em sembla que m’aixecaré un altre cop.”

[És ben possible que aquest relat et semblarà massa llarg i avorrit. Sóc molt xerraire i tinc un estil d’escriure semblant. Temo que avorreixo més que volgués els meus amics/les meves amigues amb les meves xerraries. Però aquest Stefan em sobrepassa, i per molt. I, per no voler avorrir-te monumentalment, deixaré la massiva majoria de les nostres converses fora del relat... De res...]

Mentre jo anava avivant el foc a l’estufa [i mirant com havia baixat les reserves de llenya, la qual no havia comptat amb gastar aquell dia], encenent un llum de gas [“Que bé! Jo he portat dues espelmetes (d’aquestes planes en funda d’alumini) però no volia gastar-les encara...” Així que havia encès la meva última mitja vela, que tinc per a emergències (acabar-se el gas, tenir llum a parts de la casa on no tinc llums de gas)! Moltes gràcies, “Amigo”!], apartant algunes peces de la seva roba aromàtica [repartida per tota la sala] d’alguns mobles, traient el gat i la gata de la casa [“Quan els he vist afora he pensat que potser haurien de quedar-s’hi... Però mira: han entrat amb mi!”], i recuperant-me del xoc [a part de la porta, haig de admetre’t que no havia volgut tornar a veure aquest paio: m’havia fet algun favor al passat – de fet, ell tenia l’actitud que, sense el seu ajut, la meva existència aquí a la muntanya hauria estat im-po-ssible – però a mi m’havia semblat que l’hi havia pagat prou car: aguantant els seus comentaris masclistes, el seu xulisme, la seva arrogància... I també li havia fet favors jo, sense donar-li a entendre que, sense el meu ajut, la seva vida enllà hauria estat im-po-ssible...], ell anava comptant-me orgullosament les seves aventures [amb tots els detalls] per a arribar a ca meva.

M’havia fixat que sobre la taula hi havia un pot de vidre (que ell havia tret del meu rebost) amb dauets de papaia seca. Compro un quilo d’aquesta papaia a una casa de venda a l’engròs, alguna vegada que passo per Barcelona (a 500km de casa) – una visita que no faig gaire sovint – com un luxe especial, i en faig servir quan faig pastissos.

Aquí hauria que explicar que les meves finances són tan precàries que sempre em causa un debat decidir si comprar la papaia o no. Però necessito algun luxe... Això explico per a donar-te a entendre que trobar que una persona no convidada s’havia fet lliure amb aquesta papaia em fou com si algú hagués entrat a casa teva i obert una ampolla de la teva millor cava sense el teu permís.

Mentre estava movent coses d’una banda a una altra, per a crear una mica d’espai lliure, li vaig preguntar si havia portat algun menjar que pogués interessar a un ratolí, que en tinc a casa, i cal guardar els mengívols. Resulta que havia arribat a ca meva amb dos panets integrals i un embotit. Sóc vegetarià (i ell ben ho sabia.) [El sopar l’havia fet amb coses que havia trobades a la casa.]

[Amb el risc d’avorrir-te encara més, proposo deixar una cosa subratllada i en colors: Si un= amic/ga arribés a ca meva sense ni avisar ni aportar-hi una contribució al menjar, m’alegraria molt amb la visita, i no m’hi miraria els gastos ni els luxes. (Ara sí: la gran majoria de l=s meu=s amic/gues no pensarien pas presentar-se a la porta sense res de menjar.) Però si l’individuo és una persona que no considero pas un amic particularment, la cosa canvia...]

Quan l’estufa avivada havia escalfat prou la sala, i la cassola del sopar començava a cantar, ell va sortir del sac [un altra onada de pudor] i va començar a vestir-se. Tot el temps cantant les glòries del seu enginy i de la seva gran feta d’arribar a ca meva. Quan jo vaig adonar-me que s’havia estès sobre un mig-matalàs [Tinc uns mig-matalassos – d’uns 110cm de llarg – que em serveixen com a coixins de sofà. Quan vénen convidats, dos junts poden servir com a matalàs molt llarg però estret per a una persona, o bé tres junts en un altre sentit poden servir com a un matalàs de matrimoni.] li vaig dir: “Home, això no seria gaire còmode. Per què no n’has agafat dos per a cabre-hi millor?”

“És que tenies coses sobre els sofàs, i no tenia ganes de moure-les del lloc.” [Admeto que sóc molt i molt desordenat, i solc tenir els sofàs – quan no tinc visites – coberts de llibres, bosses plenes, roba, qualsevol cosa.]

“Doncs ara trec això i t’en deixo un altre.”

“No, home, no cal. que estic tan cansat que dormiré perfectament. Podré dormir tant que volgués demà, que fa dies que no he dormit tant còmodament com ara... Ara que t’hi veig sopant, em sembla que repetiré...”

Mentre sopàvem i jo em preguntava com em sentia amb aquest intrús, em va explicar que havia passat dues nits en autocar, venint del seu país del nord cap a certa ciutat de l’estat espanyol, on li havien ofert una feina, que ell havia de tornar a trucar-hi per a confirmar d’ençà 11 dies, i que – trobant que el proper autocar cap al nord no sortia pas fins l’endemà – havia decidit fer-me una visita. [Això després d’uns anys sense sentir res l’un de l’altre i sense saber segurament que jo encara vivia aquí – o sigui que havia trencat la porta sense saber que la casa encara era meva.] Semblava que encara no havia decidit si quedar-se a ca meva un parell de dies abans de viatjar cap al nord o bé quedar-se amb mi els 11 dies. En cap moment no se li va ocórrer preguntar-me com em semblava la cosa a mi...

Després de sopar, va anar buscant-hi a totes les butxaques, aixecant-se, asseient, tornant a aixecar-se. Vaig suposar que estava buscant tabac però no hi vaig dir res, fins que el va trobar i s’estava rotllant una cigarreta.

“Ja t’en recordaràs que per a fumar hauràs de sortir a fora, que aquesta és una casa sense fum?”

“Home, amb el fred que fa? No em pots tenir pietat?”

“És que el fum m’afecta molt malament. Si vaig a casa d’un amic fumador m’ho aguanto, però aquí a casa meva he decidit que res de res de fum a dins.”

“T’has adonat que ja havia fumat abans que tornessis a casa?” [Això amb un to de “veus que sóc llest, que t’hi he guanyat?” I ara que m’hi penso (escrivint aquest relat), adreçant la casa després d’una altra visita seva – i havent-li dit que no fumés a dins – havia trobat un parell de burilles al costat del matalàs on ell havia dormit.]

“Serà l’última vegada. D’ençà fumaràs a fora...”

I va sortir a fora. A la tornada, entrant a casa, va deixar entrar la gata. La vaig caçar jo i la vaig portar a fora. L’hi vaig explicar: “És que els gats van néixer quan jo no hi era. I la gent que m’estava cuidant la casa no els va ensenyar de no cagar aquí a dins. Quan vaig tornar-hi, ja eren massa grans per a aprendre-ho. De fet, alguna vegada, si tenia la porta oberta, han entrat des de fora amb el sol propòsit de cagar i, havent-ho fet, han tornat a sortir. Per això han de quedar-se a fora.”

Així anàvem conversant. Només et conto un retall més de la conversa:

“Coneixes el grup de música Båmmel*?”

“No gens.”

“Són fantàstics. En porto 4 o 5 cds a sobre.”

“Quin tipus de música és?”

“És una espècie de música vikinga-celta. Fantàstica. Tinc un parell de cds d’ells en directe i es nota com el públic s’hi entrega...” [M’imaginava un bar musical fosc, ple – en gran part de mascles joves amb cabells llargs i greixinosos, vestits de cuir negre o d’aquelles armilles de pell d’ovella amb la llana cap a fora, amb les famoses polseres de cuir-i-espines-d’alumini, fent moviments pseudosexuals amb el puny cap al sostre mentre corejaven: “Ungh! Ungh! Ungh! Ungh!” Segurament algú del públic – i potser també del grup de músics – tindria la idea genial de portar al cap un casc amb banyes...]

“També porto uns quants cds d’Els Reis Del Bimbo*. Els coneixes?”

*també he canviat els noms dels grups

“Em sona el nom, però no conec pas la música. Com és?”

“El líder del grup és acollonut. Toca una guitarra molt forta i també té una veu molt forta.” [A mi em van venir al cap aquells cantants de “heavy” que tenen una veu normal quan parlen, però es veuen amb la necessitat – per a cantar – de posar-se una veu com a aquelles d’alienígenes malvadíssims de sèries de ciència ficció barata o dels possessos pel mateix diable d’alguna pel·lícula de terror/suspens. Mai no hi he trobat la gràcia... No vaig pensar amb la “guitarra forta” en aquell moment però, havent conegut els gustos musicals d’en Stefan en una prèvia visita, se m’ocorre ara que significa que el volum domina sobre l’artesania.] “També m’he dedicat jo més a la música, saps, des que ens vam veure l’última vegada. De fet, tenia un grup... Però vam fracassar... Els vaig veure en concert un cop quan jo ja no hi era, però no em van acabar de fer el pes.” [O sigui que “vam fracassar” significa que el grup va decidir de seguir sense ell.]

Després d’insistir en rebutjar la meva oferta de lliurar-li un altre mig-matalàs, va tornar al sac, i jo m’en vaig anar al llit.

L’endemà, després d’haver passat una nit de despertar-me cada estona per la seva tos, em quedava despertat al llit rumiant-hi. Per una banda, hauria de ser més flexible, més comprensiu; el tipàs sí que m’havia fet algun favor. Si no ens creuàvem amb cap dona, podria ser suportable. I de fet, sempre m’havia sentit una mica culpable per no haver-li explicat mai el perquè havia deixat d’escriure-li. Per una altra banda, si resultés que arribés a molestar massa, podria fer-li clar que onze dies: ni pensar-hi. Ja veuríem...

Quan no m’aguantava més al llit [m’hi havia quedat una llarga estona, per a deixar-li dormir més] vaig aixecar-me, vestir-me, i començar a fer vida: netejar l’estufa de cendres, encendre-la, ficar-hi aigua per a escalfar, escalfar també un iogui-té ja fet... Quan la sala ja estava calenteta, en Stefan va començar a fer moviments, uns dels primers essent començar a xerrar un altre cop. I quan a la fi va aixecar-se, va anunciar que sortiria a fumar la primera del dia.

Jo anava fent coses. Rentant-me, preparant un desdejuni, buscant coses... Una vegada quan vaig passar la cortina per a buscar alguna cosa, vaig notar l’olor de fum de tabac. Vaig baixar l’escala i vaig veure en Stefan – a planta baixa sí però dins la casa – fumant tranquil·lament. “Stefan!” vaig dir, “he dit que fumis afora! No saps fins a quin nivell no aguanto pas el tabac. Diguem-ne que és una aversió patològica. Per un corrent d’aire ho he notat allí a dalt. Per a mi, ‘a fora’ vol dir ‘a fora’.”

“Ah sí, d’acord...” va dir el llimac, però sense fer cap moviment – ni cap a fora, ni per a apagar la cigarreta. Suposo que va pensar que – com gairebé l’havia fumada tota – no valdria la pena canviar del lloc. Vaig deixar-l’hi i vaig tornar a dalt.

Em posen nerviós els enfrontaments i vaig trigar una estoneta abans d’abordar el tema:

“Hem de parlar. Per començar, deixa’m dir que m’alegro que hagis vingut...” [I no va ser mentida. Aquell matí al llit, havia decidit que sí que me n’alegrava, que com mínim em donaria l’oportunitat de disculpar-me per haver deixat a seques la correspondència entre nosaltres, sense explicar-li el perquè.] “Ets un tiu de bon humor i generós, t’agraeixo que hagis [aquí ve el censurat: els favors que m’havia fet, però seguits per una llista d’actituds seves, i fets de l’última visita que m’havien mosquejat.] “... Y és per això que vaig deixar d’escriure’t. No m’agradava gens que em tractessis així.”

“Vaig trucar un cop a aquella amiga teva, ¿com es deia?... i em va dir que t’estaves a Irlanda...” [Em preguntava si realment estava escoltant el que jo deia.]

“Una altra cosa: potser sí que vas dir alguna cosa i no t’ho vaig sentir, però a mi em sembla que des que vaig arribar anit fins ara no t’has molestat en disculpar-te pel dany que vas fer a la porta, ni en oferir reparar-la.”

“La porta? Això no té importància, home: un dany de no res...”

“Doncs a mi m’ha semblat més que ‘no res’. I tu mateix dius que no sabies si jo tornaria a casa. T’has pensat que potser estava de viatge i m’hauria trigat un parell de setmanes en tornar-ne? Te n’hauries anat d’aquí deixant la porta òbviament trencada, perquè la vegés així qualsevol que passés per aquí? A alguns, els podria donar idees, no et sembla?”

“Però si porto damunt un tub de ‘Super Cola’. Hauria ficat el ‘ganxo’ al forat un altre cop i enganxat l’esquerda amb pegament. Com si fos nova.”

“A mi no m’ho sembla però deixem-ho passar... Però te dic una cosa, de vegades val la pena dir ‘ho sento’.”

“Home, per tan poca cosa?”

“A tu et semblaria poca cosa que algú trenques la teva porta per a entrar a ca teva?”

“la veritat és que em van robar dos cops l’any passat...”

“I no et va importar gens, oi?”

“Sí, sí, home: però aquí ningú no t’ha robat res.”

“Bé deixem-ho córrer. Comencem de nou. Tabula rasa. Però hauràs de tenir una mica de comprensió per a la meva vida i la meva situació aquí. No tornis a venir sense consultar-me – i que jo digui que sí. Res de fumar a dins. I no em tractis com ho has fet al passat: com si tu ho saps tot millor i jo no en tinc idea. És la meva vida i són les meves decisions. I si no són pas les decisions que hauries pres tu, això és cosa meva. D’acord?... I a veure si podem ser amics...

“Ara, com la gran majoria de la casa està en obres, i com que a l’hivern em retiro a aquest petit espai, a mi em sembla que hi farem vida durant el dia, però a la nit podries anar-te’n a dormir a cal veí, que s’està a Eivissa i m’ha donat permís a fer servir ca seva per a aquestes ocasions.”

“Sí, però deixa’m dir-te una cosa. No hauries d’haver triat una casa tan gran: és massa feina per a una persona. Mai no acabaràs l’obra. Hauries fet millor amb una caseta petita...”

Després del desdejuni vaig dir: “Recolliré aquí una mica: és massa estret per a dues persones amb tots els trastos a tot arreu. I rentaré els plats... Si et ve de gust, podries fer un passeig. I si veus algun arbre mort, o bé una branca grossa trencada, mira de fixar-te on és, m’ho dius, i després agafarem unes serres i anirem plegats a fer-ne llenya. Que ens farà falta. He vist a l’internet que vindrà una altra onada de fred polar. I un veí ha sentit a la ràdio que potser mig metre de neu i tot... Ahir vaig comprar verdures per a mi, però si tu t’hi quedes, caldrà comprar-ne més. Si em dónes diners jo baixaré demà al poble, que no m’importa: així aprofito el viatge i vaig a l’internet.”

“No cal fer compra. T’he vist el rebost: hi ha llenties, arròs, conserves...”

“És que m’estimo més també tenir verdures fresques.”

“Doncs jo vindré al poble amb tu.”

“No, home, no, si vas caminar molt ahir. Tu descansa aquí, que baixaré jo.”

“Ja m’he recuperat. He dormit la mar de bé aquesta nit.”

“Com vulguis. Però voldré sortir d’aquí a les 7 del matí... Bé, no oblidis de recordar on són els arbres morts. Podrem sortir a fer llenya després de dinar.”

“No cal: m’emportaré ara la serra i tallar-te un arbre sencer.”

“Molt bé, però no serris cap arbre viu: tan sols els morts.”

Estava preparant el dinar quan en Stefan va tornar. Jo havia de baixar quan va arribar per a treure la gata que ell havia deixat entrar, i vaig veure que havia portat una càrrega de branquetes verdes de pi – incloses fulles verdíssimes. A veure això, vaig dir-li:

“Deixa tot això a fora: se secarà en alguns mesos i podré fer-ho servir llavors.”

“Eh, no importa que sigui verda. Es cremarà perfectament, ja ho veuràs.”

“No vull cremar pi verd a la meva estufa: bloquejaria el tub amb sutja i alquitrà.”

“Això no és cap problema...”

“Escolta. Jo NO VULL llenya verda dins la MEVA estufa! Deixa-la a fora.”

“No, no! Com mínim te la tallaré en trossos petits...”

Així que l’hi vaig deixar i vaig tornar a dalt, a seguir amb preparar el dinar, interromput cada dos per tres per a treure la gata a fora. Resulta que en Stefan estava entrant la llenya dues branquetes cada vegada i tallant-la a dins. Això no m’importava, però cada cop deixava entrar la gata...

Després d’una estona, en Stefan va pujar i davant dels meus nassos va omplir l’estufa amb branquetes verdes... tot explicant-me que cremar llenya verda no presenta cap inconvenient, que els hiverns d’Espanya no són pas llargs, que no tindré cap problema en netejar el tub de l’estufa (jo, quan ell farà temps que no hi és...) Jo estava massa atònit per dir-li ni mu.

Després de dinar, em vaig posar a rentar els plats i mentrestant ens vaig escalfar més iogui-té. Quan li vaig passar el seu got, vaig dir:

“Quan acabi amb els plats i acabem el té, podrem sortir a buscar llenya,que no en queda gaire. Conec un lloc, una miqueta muntanya avall, on hi ha dos arbres morts. De fet em va molt bé que tu hi ets perquè es troben en un pendent, a sobre d’un bardisser. Si hi cauen a dins, em costaria treure’ls-en. Però si els lliguem una corda i tu estires mentre jo serro, els podrem fer caure cap a munt.”

“Però home: deixa’m tallar un arbre d’aquells que són muntanya amunt i així tindries llenya per a dos mesos. Així seria més fàcil baixar-la que pujar-ne des de més baix…”

“Ja t’he dit que no em serveix ara la llenya verda. I ara vindrà el fred. A més a més, aquests arbres morts són més a prop que el bosc de dalt i – com són ben morts – pesaran menys.”

“Sí, però els haurem de portar a l’esquena. I un arbre d’allà a dalt podríem baixar-lo tirant d’una corda.”

“Sí, i fer malbé a tots els murs de les terrasses baixant-lo així. Sí busquéssim un arbre de dalt, també l’hauríem de portar a l’esquena. I ja te dic que els morts no són pas tant lluny.”

“D’acord, d’acord…”

Quan havia acabat de rentar els plats i mentre estava prenent la beguda, ell em solta:

“Si hem de sortir a buscar llenya, que ho fàcim ja: que es farà fosc dins de poc i no tinc ganes de caminar per aquestes sendes a la foscor. Tu t’hi coneixes, però jo no vull topar-me amb una pedrassa…”

“Deixa’m acabar aquest got. Tranquil, home: que si no acabem de serrar tots dos arbres abans de la foscor, ja tornarem a casa. Que amb un d’ells, ja haurem fet un començament.”

“Doncs, som-hi!”

“T’he dit que em deixis acabar el got en pau. Ja hi tindrem temps… Bé: estàs llest?” Vaig posar-me les botes, vaig sortir de la casa, i l’hi vaig esperar mentre acariciava el gat. I l’hi vaig esperar. I l’hi vaig esperar. Vaig obrir la porta i vaig cridar: “Stefan? Que no baixes?”

“És que m’estic rotllant una cigarreta…”

Vaig mirar el gat. “El merdós! I per què no se l’havia rotllada mentre m’estava ficant pressa perquè acabés el iogui-té?!”

Després d’una estona, en Stefan va aparèixer, li vaig passar la corda i, agafant la serra, vaig començar a caminar. Ell caminava tan i tan lent, que dins de poc l’havia deixat ben enrere. “A aquest pas,” vaig pensar-me, “sí que es farà de nit. L’espero o què? Què va?! Que segueixi la meva traça sobre la neu. Començaré a serrar, que no caldrà lligar la corda just al principi.”

Així que vaig arribar al pendent per damunt dels arbres morts. Vaig deixar la senda, vaig baixar pel pendent fins a arribar-los, i vaig començar a serrar-ne un. Quan ell va aparèixer pendent amunt i amb cara de pocs amics, em va preguntar: “Què faig jo? Serro aquest altre arbre aquí a dalt?” [I com ho faria, si no tenia pas una serra ell?!]

“No home: llança’m la corda, la lligaré aquí, t’en passaré l’altre extrem, i tu tiraràs des d’allà dalt perquè caigui l’arbre pendent amunt.” [No l’hi havia explicat tot això ja, abans de sortir de casa?]

“És que es farà de nit, i jo…”

Em considero un home pacient. [De fet, en alguna ocasió, una (llavors) companya meva em va cridar, tota empipada: “Com pots ser tan pacient?!” I és que estava essent pacient amb ella…] Però aquí la meva paciència va decidir anar-se’n de vacances.

“ESCOLTA’M!” vaig cridar. “A casa, mentre jo estava bevent, m’estaves ficant pressa per sortir ja. I després, quan he sortit i t’estava esperant a la fredor, tu t’estaves fent una cigarreta! I ara em véns amb això de s’està fent tard. Aquest matí te dic si vols buscar llenya seca, que jo aniré amb tu per a entrar-la. I tu vas i tornes amb branquetes verdes que no em serviran d’ençà unes setmanes. T’has fixat que a casa gairebé no en queda de llenya?! N’estic fart! Llança’m la corda ja i torna a casa. Deixa’m en pau, home, que ho faré sol. Però te dic que demà fotràs el camp. Estic ben fart de tu!”

El llimac s’hi va quedar, mirant-me, sense dir res, sense moure’s.

“Llança’m la corda ara mateix! i torna a casa a descansar, home! Que has tingut una tarda dura, xerrant mentre jo feia totes les feines de casa.”

“Però... podré quedar-me aquesta nit?”

“Ja t’he dit que t’en vas demà! I ara: llança’m la corda d’una vegada i toca el dos!”

Vaig poder serrar un dels arbres (que va caure dins el bardisser, però – lligat a la corda – no va ser tan difícil de treure-l’en) i tornar a casa, carregat amb el tronc principal, dues de les branques (ja serrades) [ja he dit que aquests arbres eren ben secs i lleugers] i la serra, abans que fos tan fosc que no pogués veure el camí. Mentre estava entrant les tres peces per la porta, en Stefan va arribar des de fora [suposo que havia estat fumant] i va esperar sense dir ni mu fins que jo hagués acabat d’entrar-les. Mentre ell pujava a dalt, jo vaig donar menjar al=s gat=s. Vaig quedar-me una estona amb ell=s per a calmar-me.

Un cop aconseguit això, vaig pujar a dalt i em vaig trobar amb un Stefan que comencés a contar una altra de les seves ximpleries, com si no res. Suposo que estava provant de suavitzar la situació, però la meva paciència encara no havia tornat de les seves vacances.

“Escolta, Stefan, el meu consell – com de totes maneres dormiràs a cal veí – és que recullis les teves coses i t’hi traslladis ja. Així t’estalviaràs el meu mal humor. Si t’en emportes la llenya que has buscat aquest matí, hi podries encendre un foc a terra i fer-te més còmode.”

“D’acord...” i va començar a fer-se la motxilla.

“Si vols que t’acompanyi al poble, voldré sortir a les 7. O si prefereixes, podràs esperar fins a migdia. Però en aquest cas no hi baixo amb tu. Tu t’hi decideixes.”

“No sé si podré trobar el camí amb tota aquesta neu. Baixaré amb tu.”

“Bé, doncs: ens n’anirem a les 7. Estaràs llest?”

“Si tu pots despertar-me a temps.”

“D’acord.” I vaig esperar mentre ell seguia cercant coses seves per tota la sala.

“Escolta: realment no cal tota aquesta moguda. Si només és per a una nit més, podria tornar a dormir aquí a terra...”

“Però jo no vull tenir-te entre els meus peus.”

“D’acord, d’acord...”

Vaig acompanyar-lo a cal veí per a obrir-li la carxofa del butà, ensenyar-li on eren els interruptors de llum [el veí té una placa solar] i portar-l’hi la llenya. Però quan n’estava recollint, a l’entrada de casa meva, em va dir:

“Deixa-ho estar, home, que és verda i no s’encendrà fàcilment sense llenya seca.”

“Com vulguis...” I vam anar a cal veí. Però, un cop allí, notant el fred que hi feia a dins, vaig sentir un xic de pietat, i vaig anar a ca meva per a portar-li un parell de càrregues de les seves branques, més alguna llenya seca meva perquè s’encengui més fàcilment.

Aquell vespre, va començar de nou a nevar... i una nevada forta i ràpida. Si’s plau: que no nevi tant perquè no puguem sortir demà!...

L’endemà vaig traslladar la meitat de les seves coses a la meva motxilla per a compartir el pes, i vam sortir a quarts de vuit, cap al poble. Jo anava davant i ell darrera. Caminava tan lent que, després d’un quart d’hora, li vaig dir:

“Escolta: si segueixo amb aquest ritme, se’m congelaran els dits – de les mans i també dels peus. Podràs seguir les meves traces a la neu?”

“Sí, és clar.”

“Doncs, ens veurem al poble.” I li vaig explicar com trobar-m’hi a l’internet. “A veure si caminant més a pressa entro en calor.”

“Aquest problema, no el tinc jo...”

Vaig gaudir realment de la caminada cap al poble. Havia caigut un parell de centímetres més de neu i tot estava tan maco!... Al cap m’estava preparant l’acomiat que s’acostava. Un cop a l’internet, vaig posar-me a llegir els correus i vaig començar a escriure’n un. En Stefan va aparèixer a 2/4 de 10 – de fet força abans del que jo havia esperat. Jo ja havia tret les seves coses de la meva motxilla, li estaven esperant sobre una taula, i ell va començar a ficar-les a la seva motxilla.

“Diu aquí que demà vindrà una altra onada de fred, que baixaran les temperatures un bon tros.”

“És a mi?” [Sí, és a tu. A qui si no? si no hi ha ningú més aquí...]

Quan ell tenia la motxilla feta i estava llest per a sortir, el vaig mirar, li vaig dir:

“Stefan, com un últim regal per a tu, t’ofereixo una opinió i un consell.” [No em va mirar, va fer una cara d’ “això no em toca”] “Vols escoltar-los?”

“Sí, digues...”

“Segons el que m’has contat, has deixat prenyades tres dones. Dues d’aquestes han tingut filles teves.” [L’altra havia tingut dos avortaments espontanis.] “Entre quedar-se prenyades i parir, totes dues t’han ensenyat la porta. No volen saber res més de tu i no volen que tinguis res a veure amb les criatures...”

“I?”

“Però segons les lleis del vostre país, estàs obligat a pagar el manteniment de les nenes. Doncs la meva opinió és que, un cop les havies deixades prenyades, vas començar a dir-los com s’ha de criar un nen. I com és el teu estil – que sempre ho saps tot millor que ningú i que qualsevol qui tingui una opinió o una idea diferent a les teves està senzillament equivocat – segurament aquestes dones es van adonar que els seria impossible compartir l’educació d’un fill amb tu. Així que ‘Stefan, adéu!’ i segueixes pagant-hi. Aquí ve el meu consell... no, espera, encara una opinió. Al meu parer, series un pare pèssim. Ets tossut, ho saps TOT millor que ningú, no pares atenció a les opinions ni als desitjos de l’altra persona ... A mi em va tocar tenir un pare així (i sento haver heretat jo mateix aquests trets fins a cert punt). Així que sé de què parlo. Sé el que significa patir amb un pare així.”

Per fi em va mirar. Una mirada de desafiament, de saber-ho-millor-que-tu. “Així que creus que seria un mal pare?...”

“Un dels pitjors que pugui imaginar-me. Escolta, Stefan, no ets pas mala persona. Hem tingut les nostres diferències, però haig de reconèixer que ets una persona generosa i de bon cor. I tot això t’ho dic per al teu bé.” [Però vaig pensar-me, també l’hi dic per al bé d’un nen que no hauria de tenir-lo com a pare. La possibilitat d’un futur nen patint així em va donar coratge per a seguir.] “Escolta: tinc un parell d’amics, són homes molt i molt macos, generosos amb els amics, i alegres. Però amb els seus fills són fúries, són monstres: els tenen terroritzats a base de crits i amenaces. No haurien d’haver tingut fills. No dic pas que tu cridaries o amenaçaries als teus, no ho sé pas. Però, pel que et conec, els donaries a entendre que les seves opinions, les seves idees, els seus desitjos, no valen per a res.

“Ara sí que ve el meu consell: que te deixis esterilitzar... Així t’estalviaries allò de que una altra dona t’ensenyi la porta però te demani el manteniment...”

Sense dir un mot, en Stefan va fer mitja volta i va dirigir-se cap a la porta.

“Que et vagi bé, Stefan.”

“Que et vagi millor, Jimmy.”

Tornant a casa, vaig recordar-me d’aquella mirada de desafiament i vaig penedir haver-l’hi dit, tot allò. Seria capaç de tenir un altre fill només per a mostrar que jo estava equivocat. Perquè – és clar – ell ho sap millor.

Així que, pujant la meva vall màgica, vaig fer un crit, una petició d’ajut a tots els poders màgics de l’endret. I vaig cridar tretze vegades en veu alta:

“Que la seva semença sigui estèril!... Que la seva semença sigui estèril!...”

***

Anunci

Al “Stefan”: Gràcies per haver-me inspirat aquest relat. Fa temps que no havia escrit amb tanta passió.

Estimat/da lector=: Si et sembla que la meva reacció ha estat exagerada, si creus que he estat massa dur amb en Stefan [i a mi em sembla que potser sí], sigui en persona o en escriure aquest relat, te demano una coseta. Envia’m la teva adreça. L’enviaré al Stefan. I que et faci una visita a ca teva...

març, 2005

tornar a pàgina principal

volver a página principal

back to homepage